Pintures 2


                                                                                           

Màscara i rostre enredats

dubtes, encerts, realitats
sempre sola, de passada
l’habitació guardada per la quimera
en la tauleta un poema
dins de mi, realitat paral·lela

I el rostre doblat
llum d’una vela els teus ulls
llum d’una vela
bufa el vent i l’ofega

Màscara i rostre doblat
dubte, encert, realitat
al revés de quieta
vol dir endavant





Les coses venen i se'n van
com les ones, com el aire
com la neu, com el gel

Ara que ja se ,que res no dura
ara que res es sagrat

Dormint atraparé somnis trencats
desperta esquivaré els dimonis
per dins el animal
per fora soles els llavis






L'ultima llum de l'estiu
s'allunya dubtant
cap als racons de l'oblit
Que lluny estan els colors del cel
que lluny l’instant
que lluny, que lluny.
Ara les mans ja no es toquen
que lluny, que lluny
I desperta des d’aquell dia
d’aquell esguard he quedat presa
d’aquell moment molt suaument
tot es fon tan lentament
Com un núvol blanc que passa
per dalt del cel
el vent fa i desfà
i en somnis arriba una veu
no se qui sóc ni qui vaig ser
I eixes mans ja no es troben
i aquell moment, molt suaument
el desfà el vent calladament






De vegades costa trobar l'il·lusió
i els somnis es confonen

però si mire al cel

encara puc vore figures







Ceguesa
el fred que senten les mans
la lluentor dels ulls
torna a caure en cristalls
 
Ceguesa
hi han estels i no de cel
hi ha sirenes i no de mar
el paradís, un engany
el tresor, caminar descalç

Ceguesa
els ulls desfets del temps
de buscar entre les pors
el tresor, caminar de nou.



                                                                      No duren sempre unes flors
                                                                      enyorança
No dura sempre un olor
enyorança
El temps gira, l'instant passa
enyorança
Es trenca el mirall
en les meues mans, en els teus ulls
enyorança
La mar arreplegarà les restes
els cristalls del meu naufragi
en la força de les ones
d'espuma buida i sola




Fent un esforç de memòria
vinc d'una nit d'incerteses
I al tornar la vista enrere
el verd i el blau
d'aquell moment
de verd de pins
de cel lluent
el sent present





Mig perdudes les paraules
de que estem fets?
de silencis
Silencis per el que no hem dit
silencis, silencis
I els meus llavis tapats
no diran mes el teu nom
ara que ja està tot dit
De que estem fets?
de silencis

Cap comentari:

Publica un comentari

Si voleu donar la vostra opinió: